El Club Tennis Tarragona lamenta profundament la mort del nostre soci número 10, Francisco González Vélez, una persona molt estimada i estretament vinculada al Club durant tota la seva vida.
En Francisco ha format part de la vida del Club des de fa dècades i el seu pas per les nostres instal·lacions deixa una empremta inesborrable, tant a nivell esportiu com humà. La seva presència, el seu caràcter proper i la seva fidelitat al Club quedaran per sempre en el record de tots els socis i sòcies que el van conèixer.
Des del Club volem transmetre el nostre més sincer condol a la seva família i amics, i acompanyar-los en aquests moments de dolor.
El seu fill, en Sergio, ens ha fet arribar una carta adreçada a tots els socis i sòcies del Club, que reproduïm íntegrament i sense cap modificació a continuació.
“Tarragona 7 abr. 2026
La Guixeta 1365 ha quedat buida.
Quan jo era marrec el meu pare ja era soci del Club. No recordo bé però crec que li ho va proposar un company seu de la fàbrica Siata on treballava com a tapisser de cotxes. Per cert el meu pare va ser qui ideà un sistema de capota per al Spyder que es pogués plegar sense deixar arrugues.
Recordo que jugava amb el meu citroen 2 cavalls o amb el taxi de barcelona de portes grogues fent-los rodar pel terra de grava davant els porxos de l’entrada mentre futures promeses com Eduard Osta fill ja començava la seva carrera esportiva.
Vaig passar moltes hores jugant a l’antic frontó on ara, coses dels nous temps, hi ha una de les pistes de pàdel; assegut a dalt de les cadires de jutge que hi havia en cada una de les pistes principals veient al meu pare fer mortífers drives de dreta i arribar a un i altre extrem de la pista just per retornar la bola despertant en parelles i adversaris exclamacions de sorpresa i comentaris afalagadors al final del partit. O assegut en les verdes cadires de ferro de les que encara hi ha alguna en un dels passadissos de les pistes, vestigi d’un passat.
Vaig gaudir dels banys a la gran piscina on a manera de ritual alguna família feia acopi per les tardes d’un bon grapat d’hamaques per fer petar la xerrada en un racó de l’espai de gespa que l’envoltava. On el meu pare gaudia després d’un partit posant-se a sota del gran raig d’aigua que sortia a manera de cascada caient sobre les seves espatlles amb tota la piscina per a ell sol com deia. Amb aquells bancs ondulats de fusta de color blanc amb una franja blava al mig i les dutxes descobertes disposades a un lateral i el trampolí de dos pisos de formigó símbol d’una altra época.
Recordo alguna de les classes fetes a l’Escola de tennis els dissabtes al matí on anavem a córrer pels voltants o saltàvem tanques disposades en algun dels passadissos o assaigavem cops en el frontó. Recordo anar amb algun amic a fer algun partit on fèiem servir els foscos vestidors que donaven a les pistes del darrera, aquestes ja sense cadira de jutge. Recordo l’olor dels passadissos flanquejats de ‘setos’ de xiprers on passava el temps buscant pilotes perdudes entre les branques, quina sort si en trobava una de groga. Recordo als senyors de manteniment amb els seus gorros de palla empènyer la gran roda apissonadora i arrossegar la catifa sobre la terra per aplanar-la i rujar la pista amb la manega, o el senzill mostrador on el conserge apuntava a bolígraf el nom dels sol.licitants de pistes per jugar. O les festes de nit que en alguna ocasió vaig anar i on podies banyar-te a la piscina quan les normes de prevenció de riscos no formaven part d’una vida pot ser mes inconscient per també mes lliure.
Des d’aqui un record als que van ser companys i companyes teus en tornejos com el Seven o’clock o Els bons, en les partides de dominó, i de tants i tants socis i sòcies que coneixien al Sisco, al Paco, però sobre tot al Panxo. Una persona senzilla i afable que gaudia enormement amb la seva estona sota la dutxa amb un bon raig d’aigua calenta que a poc a poc s’havia convertit, junt amb la bicicleta del ‘nou’ gimnàs en un estímul per continuar venint. Gràcies també a tot el personal que en aquests darrers anys ha sabut ser sensible i veure en ell les seves virtuts per sobre dels seus defectes.
Papa, per fi ja has entrat en el grup dels socis honorífics, allò que tant anhelaves però més enllà, has entrat en un altre grup, el dels que han permès que aquest Club pugui ser on ara és i que noves generacions puguin viure en aquest espai d’un oasi en la roda del temps, com altres ho van fer abans que tu.
El teu fill Sergio.”
